El passat dissabte, 31 de juliol, quatre membres del Club Excursionista Anoia de Masquefa, assoliren terres andorranes en el seu desig de creuar Els Pirineus. Amb l’objectiu d’arribar al Cantàbric seguint les etapes del Sender de Gran Recorregut GR11, els muntanyencs masquefins ja han cobert el tram comprès entre Cap de Creus (Alt Empordà) i Encamp (Andorra). Degut al seu ampli calendari, el CEA nomes pot dedicar al voltant de cinc sortides cada any, d’un o dos dies, per anar realitzant aquesta travessa transpirinenca, però, poc a poc, van avançant cap al seu final.
Aquest cap de setmana passat, realitzaren un tram molt dur però, això va servir per fer un gran pas endavant. Els quatre caminants, van iniciar el seu camí just allà on l’havien deixat el passat 1 de maig; al Refugi de Malniu (Meranges – La Cerdanya). Cobririen una distància de 28,7 kms. amb un desnivell total acumulat de +1385 mts. – 2160 mts. realitzant la totalitat de la pujada durant la primera jornada. Aquesta, compresa entre Malniu i el Refugi de l’Illa, es va cobrir en 7:35 hores. Enrere es deixava el fantàstic paisatge de La Cerdanya; la serra del Puigmal, la Tossa d’Alp, la Serra del Cadí i la plana comarcal, per trobar-ne un altre també encantador. Fortes pujades i baixades acompanyaven als excursionistes que havien d’aturar-se sovint per revisar el mapa i reconèixer els voltants per on passaven; cims, llacs, valls… fer fotos i hidratar-se. Indrets concrets que marcaven fites damunt del paper i que ajudaven a fer el camí més portador; el Refugi de Joaquim Folch o d’Engorgs, els Estanys dels Minyons i el de la Portella situats pintorescament sota mateix del Puigpedrós (2914mts), arribar a l’ample Portella d’Engorgs salvant una petita glacera per saltar a Vall de la Llosa, on el fort desnivell negatiu els conduí a la Cabana dels Esparvers on aquest es transformà fortament en positiu. Aquest precisament, va ser el tram més dur de tota la travessa. Desnivell, distància i el cansament acumulat a les cames, transformà tot el fantàstic del camí en una necessitat impetuosa d’arribar al Refugi. Una senzilla tanca de filferro, com la que limita el pas del bestiar d’un camp a un altre, delimitava la frontera entre Catalunya i Andorra. Sobtadament, el paisatge canvià. L’Estany de l’Illa donava la benvinguda als caminants, indicant que el final de la jornada estava a prop. Als pocs metres, s’arribà al Refugi de l’Illa (2480mts). Amb un poupurri de colors i procedències, el refugi guardava una amable benvinguda als membres del CEA. L’ambient excursionista i fraternal que comporta un refugi d’alta muntanya com el Refugi de l’Illa, va fer d’aquella nit una vetllada inoblidable, on uns i altres intercanviaven experiències que eren escoltades amb interès per la resta, i poder així, prendre nota pel camí que uns i altres prendrien el dia següent, fos quina fos la seva direcció. El poder clorar aigua, també va ser un tema de conversa prou interessant per no haver de patir cap mal.
L’endemà a les 6h, un mos i a seguir el camí. Els esperaven 5h fins al final de l’etapa. Amb un paisatge immillorable, els quatre membres del Club masquefí, iniciaven un descens de prop 1400mts en 15kms. Cabanes, refugis, fonts, estanys i la Serra de Sirvent de companyia. L’aigua, protagonista de l’etapa. Un cop arribats a la Vall del Madriu, una Vall considerada com una de les més verges d’Els Pirineus, les tendes de campanya vora el Refugi de Fontverd i els nens amb banyador al més pur estil “turista de platja” i dotats amb unes xarxes (segurament comprades en algun establiment xinès d’alguna gran ciutat), intentaven caçar les tranquil•les granotes que viuen lliurament en aquest indret, trencant així la tant exagerada fama que s’està fent d’aquesta vall per aportar turistes que hi puguin deixar diners d’una manera alternativa a les botigues i magatzems d’aquest “País dels Pirineus”. El camí fins a l’Estany d’Engolasters va ser fantàstic. El riu i els salts d’aigua, feien més entretingut el llarg tram a cobrir. Per les vores d’Engolasters, el turisme familiar o de cap de setmana ja es feia palès pel passeig arreglat del Camí de Les Fonts. Un cop ja al gran estany, aquest turisme ja es feia exagerat. Abans d’iniciar els darrers 30 minuts de descens fins a Encamp (fi d’etapa), una paradeta per hidratar-se a la terrassa del Restaurant La Dama del Llac, on s’esperava l’arribada del grup de suport logístic. Aquella darrera mitja hora es faria sense motxilla i un cop havent canviat les botes per un calçat de muntanya més esportiu. Just a temps i, entre camps de tabac, s’arribà a Encamp.
Per acabar; una pizza, una birra ben fresca i unes compres al Punt de Trobada amb un equip de gent amb la que s’ha estat compartint muntanya i també, amb els que han facilitat que això fos possible dedicant un cap de setmana al Club Excursionista Anoia amb el seu suport moral i motoritzat. Tot això, no té preu.
El camí fins al Cantàbric, una mica més curt.
