Els passats dies 12 i 13, el Club Excursionista Anoia es desplaçà a la serra del Moixeró per realitzar un trekking i aconseguir arribar al cim de Penyes Altes, de 2279 metres d’altura.
Tot i havent pres la decisió de fer nit al Refugi Sant Jordi i d’haver-se plantejat aquest indret com a camp base de la sortida, a quarts de nou del matí del divendres dia 12, el grup es reuneix al conegut Restaurant Ca l’Asensi de Guardiola de Berguedà per estudiar la ruta, definint damunt del mapa, quin dels camins que arriben al refugi s’agafaria. La primera opció possible, és la de deixar el cotxe a uns deu minuts del l’antic poble de Gréixer, situat a 4 kms al nord de Bagà i actualment transformat en una finca particular. Des d’allà, el Refugi Sant Jordi es troba a unes 2:15 hores. La segona opció, fa travessar el túnel del Cadí i agafar una pista de 12,5 kms que surt del poble de Riu de Cerdanya. Aquesta pista acostaria als excursionistes fins a, solament, 30 minuts del Refugi. Com que no és qüestió d’estalviar-se de caminar, si no ben bé al contrari, el grup decideix la primera opció, amb la qual cosa, i desprès d’haver sucat el croissant al cafè amb llet, es decideix enfilar la carretera fins a les proximitats de Gréixer.
El dia resta ennuvolat i les primeres gotes de pluja es fan presents en el mateix moment que els excursionistes s’equipen per la caminada. El cotxe, quedarà aparcat fins l’endemà a la zona coneguda com el Pont de Sant Nazari. Als deu minuts, el grup arriba al nucli de Gréixer, on es poden veure les edificacions molt ben rehabilitades i, per damunt dels arbres, un tros de la façana de l’església de Sant Andreu de Gréixer, consagrada l’any 871. El camí s’inicia i, a la poca estona, es passa pel costat mateix d’una roca volcànica (colada de riolita) d’especial interès i atractiu. Per atractiu, l’entorn de la zona. Els excursionistes pogueren descobrir uns paisatges fantàstics on, s’entrellaçaven els frondosos boscos de faigs amb els amples prats. Arbres que s’alçaven sobre uns troncs llarguíssims que buscaven com fos la claror del sol. Prats oberts que solament podien limitar la vista els grans espadats de roca tant típics del Cadí. Fantàstics colors de tardor que descobreixen al fons el massís de Pedraforca, amb la seva impressionant cara nord. El pas per diferents torrents els porta fins al Refugi. El Refugi Sant Jordi (1565mts) és propietat de la FEEC, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i, ara fa un any, va complir el seu 50è aniversari. Només arribar, els masquefins van ser rebuts pel seu guarda, en Toni, que juntament amb la seva companya Míriam, es preocupen perquè tothom s’hi pugui sentir com a casa. Amb les xancletes calçades, una mica de relax abans de dinar i de decidir el trekking de la tarda. En Toni i la Míriam, comenten amb els excursionistes les diverses possibilitats de caminades que ofereix el refugi per la seva situació dins el Parc. Una vegada s’han distribuït els espais per dormir, el grup es torna a col·locar les botes i s’enfilen de nou muntanya amunt.
El trekking de la tarda els portaria fins els colls de Galligans (1727mts) i de Vimboca (1799mts), per arribar fins al Coll de Pendís (1786mts). Ja avisats pel guarda i vist que en aquest coll arribava algú amb un grapat de rovellons, els excursionistes decidirem provar sort i gaudir de la caminada d’una manera diferent. A l’estona, una bossa plena de rovellons baixava camí del refugi per a ser cuinats i menjats per sopar. Abans però, una dutxa mentre, a fora, la pluja tornava a remullar el bosc. Per sopar doncs; amanida, llenties, mandonguilles i… uns quants rovellons cuinats pel Toni que el grup compartí amb la resta d’excursionistes amb els que es compartia taula. De postres: pastís de formatge. Per acabar la jornada, un cacau calent i unes partides de domino. Apa! Que el Pictionari haurà d’esperar a una altra excursió!
A l’endemà, el dia es lleva fred i tapat. Esmorzar, preparar la motxilla i de nou cap el Coll de Pendís. Aquesta vegada però, sense cacera de bolets. L’objectiu era el d’arribar a Les Penyes Altes pel Coll de Moixeró. De nou es retroba el fantàstic paisatge alpí amb els seus boscos de pi negre i pi roig que es amanit amb un grup d’isards que s’espanta sota el camí amb el pas dels excursionistes. El Pedraforca fidelitza la major part del matí. Un cop passat el Coll de Moixeró, la vista cap el sud és un gran mar de núvols. Al nord, el paisatge s’obre immensament, descobrint tota la serralada dels Pirineus que s’entenia d’esquerra a dreta fins que la vista es perdia. A sota, la plana de la Cerdanya on es divisava Puigcerdà. El camí passa sota mateix del cim de Moixeró (2091mts) fins al Collet del Clot dels Amorriadors. Ara, les Penyes Altes sempre resten enfront dels caminaires però, abans d’arribar als seus peus per iniciar l’ascensió final, es passa per un coll ample on, al tornar, els grup realitzarà la baixada pel torrent que es dirigeix cap el nord amb un fort desnivell. Més endavant i arribats al Coll del Raset (2075mts), s’inicia l’ascensió amb una pujada suau que, anirà creixent a mesura que ens apropem al cim. Cal salvar els 203 metres de desnivell que els separa del punt més alt i, ho inicien amb una grimpada a la roca. Al poc, s’arriba al cim de Penyes Altes, de 2279 metres. El grup es saluda amb una parella de la Plana de Vic amb els que la nit abans es va compartir taula, domino i… rovellons!
La vista es espectacular. Foto de grup, recuperació de calories i minerals i, retorn.
Cal doncs, desfer un tros de camí fins al coll on s’iniciarà un pronunciat descens per la Canal de la Serp. Seran vora els 1200 metres de desnivell quasi bé en “caiguda lliure”!
De nou a Gréixer, es recupera un tram del camí de sortida per arribar al cotxe en deu minuts. Abans però, un hippie de parla estranya amb xancletes i la seva parella vestida com la mateixa “Pippi Langstrump”, pregunten als caminaires si d’allà surt algun “camí de ronda” (camí de circumval·lació). Ostres! No saben on s’han ficat! Allà, els camins si que arriben a circumval·lar però…, per això han de passar unes quantes hores i s’han de superar alguns desnivells importants no aptes per a floretes d’aquesta mena i, menys, sense l’equipació adequada! Qui els hauria enviat allà? Potser, va ser un destí despreocupat després d’un viatge en la impecable Wolkswagen Campervan que restava aparcada al costat del cotxe dels nostres excursionistes! O possiblement no, ja que la Wolkswagen duia matricula local…
Bé, aquesta va ser una excursió relaxada a nivell de grans decisions. Es va pencar en els trekking, es van compartir estones tranquil·les de refugi, es va parlar “relaxadament” de la independència de Catalunya i, fins i tot, el grup es va sortir de la ruta per a caçar bolets.
Parlant de bolets; ara calia anar a dinar i, que millor que tornar a Ca l’Asensi, a Guardiola de Berguedà, que ràpids no ho son però, si que s’hi menja bé.