Entre Rocafort de Bages i el Pont de Vilomara s’hi amaga la vall del Flequer on es troba un impressionant conjunt d’enormes tines de pedra que antigament s’utilitzaven per fer vi a les vinyes que quedaven molt lluny dels pobles.
El territori resta esquitxat per petites barraques fetes de pedra seca i enormes tines amagades a les muntanyes del Bages. En aquesta comarca ja fa segles que es cultiva la vinya i uns quants anys que els vins que s’hi elaboren tenen la seva pròpia denominació d’origen. Fins i tot alguns historiadors afirmen que el nom de Bages ve de Bacus, el Déu romà del vi.
Els cellers que hi ha escampats per tot el territori donen fe de la producció actual de vi, però per comprovar que ja fa molts anys que en aquesta terra es treballa la vinya, res millor que fer la ruta de les tines, a la vall del Flequer. Es tracta d’una ruta circular que permet descobrir aquestes grans construccions de pedra, algunes aïllades i d’altres agrupades, que servien per fer vi a tocar de la mateixa vinya, ja que el transport del raïm era molt complicat i costós. La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
El Club Excursionista Anoia ja ha anat a la recerca d’aquestes curioses tines de vi endinsant-se en aquest amagat territori. Una excursió del tot recomanable i sense cap complicació sobre el terreny. Només cal estar atent en el punt de girar a l’esquerra al arribar a la masia de Can Flequer.
La matinal s’inicià a l’aparcament situat prop el riu desprès d’agafar un desviament amb indicació a la dreta de la carretera que va del Pont de Vilomara a Rocafort. Entre marges gebrats, els excursionistes inicien la caminada en direcció a les primeres tines a les que no tarden gaire en arribar. Son les tines del Bleda. Tot i haver-se informat prèviament, els caminaires son sorpresos per les curioses construccions de pedra seca. Per la part superior, una entrada per on s’accedia al seu interior per realitzar la trepitjada del raïm. Per la part inferior, una altra entrada o es recollia el most. La curiositat va fer que es prenguessin una bona quantitat de fotografies. Seguint el camí s’arribà a les tines del Tosques, una formació fantàstica i molt fotogènica on els excursionistes aprofitaren per fer la instantània de grup. També es trobà un dipòsit de vinya que consta d’una petita construcció que servia per a recollir aigua i produir sulfat de coure, imprescindible per a combatre la plaga de la malura blanca. També es visitaren les tines de l’Escudelleta, les impressionants tines d’en Ricardo, situades just a la confluència amb la riera del Flequer i les tines del camí del Flequer.
A la poca estona, el grup salva una tanca que els situaria sota mateix de la masia de Can Flequer que compta amb dues edificacions, una d’elles molt malmesa, i de les seves pròpies tines. En aquest punt resta confós el marcatge del camí a seguir i el grup se n’ha donà un cop es passà de llarg uns cinc cents metres. Era un bon moment per aturar-se i fer un mos. Però aquell tram de més realitzat per error i per manca de les senyals indicadores no va ser envà, ja que el bosc de cireretes d’arboç van ser la delícia dels caminaires. Es retrocedí fins a la masia i s’ascendí per la rampa d’entrada fins la falsa reixa que prohibeix l’entrada al pati d’aquesta. Calia enfilar-se per la dreta entre la reixa i el mur de pedra i imaginar-se el camí correcte que els situaria al capdamunt de la serra. Seguint per dins del bosc el grup recupera la pista pública d’Oristrell. Carenejant, el grup passà per la vora de Can Dragó i a l’estona es planta a l’ermita de Sant Pere d’Oristrell. Sota mateix Oristrell, una gran construcció de vàries vivendes on també compten amb les seves pròpies tines. Ara només calia descendir per una pista encimentada fins a l’aparcament.
Petons i abraçades als companys de camí i fins la propera.
Una curiosa, senzilla i entretinguda ruta molt recomanable per fer en família.