El Club masquefí, realitza una de les ascensions més tradicionals i mítiques del catalans. Els seus 2497 metres d’altura, no son prou motiu d’atracció pels excursionistes. El Pedraforca, és molt més que una simple muntanya. El seu atractiu paisatgístic, la seva diversitat en el terreny, la seva flora i fauna, la duresa que presenta a aquells que intenten assolir el punt més àlgid de tot el seu massís, la seva història i les seves llegendes, fan que aquest representi un símbol patriòtic per als catalans.
Doncs, amb la idea d’arribar a assolir aquest cim, el grup es concentra a la Plaça Pedraforca de Saldes per a fer un cafetó on, poc a poc, van arribant els diversos components. Fins i tot, un parell d’ells, restaven passant uns dies en família en un càmping proper.
Una vegada completat el grup, es realitzar l’aproximació en cotxes fins a l’aparcament situat al mirador de Gresolet, situat sota mateix de l’objectiu.
El camí s’inicia ascendint quinze minuts fins arribar al Refugi de Lluís Estasen. Allà, es dona la possibilitat d’abandonar l’ascensió amb la companyia d’unes cerveses i una Cassola Catalana. Tot i la temptació d’alguns a claudicar, es decideix seguir endavant.
A la poca estona i, degut a la poca experiència d’alguns en seguir els diferents senyals que es van trobant pel camí, es decideix fer una parada tècnica i explicar aquesta nomenclatura de colors que indiquen les diverses rutes. Ah! I “sobretot”; que una creu no indica la situació del tresor!
El grup segueix ascendint sense descans, admirant la gran bellesa que ofereix l’entorn incomparable del Massís del Pedraforca. El pas del camí entre boscos, ajuda a fer més agradable la pujada fins al Coll del Verdet. De sobte, un ramat d’isards fa delir als excursionistes masquefins. Sense fer-se estranys de la companyia humana, sembla que fins i tot s’apropin perquè aquests, “ja no tant estranys visitants”, es puguin endur un bonic record fotogràfic cap a casa, sense imaginar-se de que, actuant d’aquesta manera, van en contra els seus interessos i els de la muntanya. Milers de persones pugen anualment a aquest cim, degradant el terreny amb una velocitat vastament visible als ulls de qualsevol persona.
Una vegada es surt del bosc, es pot visualitzar el Coll de Verdet. Bé, lo de visualitzar és un dir, ja que els núvols baixos que han acompanyat al grup durant tota l’estona, fan complicada la visibilitat i la visualització dels punts de referència del terreny, fent més pesada l’ascensió.
El Coll del Verdet, no deixa indiferent a ningú. A l’esquena dels excursionistes queda la forta pujada assolida. A la seva dreta, en prous feines es por veure el camí que puja des de Gósol. A l’esquerra i com a camí a seguir pel grup, la zona més agrest de la muntanya. A la poca estona, la cresta complicada que puja vertical, forma una petita retenció per la quantitat de gent que s’aplega en aquest indret. Pas a pas, el grup masquefí ascendeix la zona final i arriba al cim. Malgrat la meteorologia, una gran quantitat de persones te pres aquest punt. S’observa més gent que paisatge, el qual es va descobrint a compta gotes.
Recuperació de forces tot fent un mos i s’aprofita per fer la foto de grup; la bona i, dues fotos de “persidecàs”.
S’inicia el descens. Arribant a la baguada situada entre els dos pollegons, s’observa la zona de la tartera per on es realitzarà la baixada. “Quina tartera més llarga i, quanta gent!”. El desgast del terreny promet una baixada gens fàcil. Les relliscades i caigudes de pedres son constants.
Un contratemps s’afegeix a la delicada baixada, sobretot pels components que tanquen el grup. Just al seu davant, una agrupació excursionista de sordmuts, es troba també realitzant el descens quan, una pedra de considerables dimensions rodola tartera avall. L’avís de caiguda de pedres dels més endarrerits, resulta inútil davant els disminuïts. Per sort, la muntanya s’alia amb els muntanyencs i la pedra es cola per sota el braç d’una companya. Potser, una altra vegada no serà així però, ara, cal donar les gràcies al Pedraforca.
Les pedres que integrarien la totalitat de la tartera, s’han anat acumulant a la part baixa de muntanya. Per sort, amb aquesta acumulació de pedres, el grup accelera el descens i es pot baixar alternant els salts amb alguns trams a la carrera. Els records d’un antic Pedraforca amb una baixada integrada per pedres des del coll, torna a la memòria d’alguns dels excursionistes.
A l’estona s’arriba a la part boscosa on el camí fa un gir cap a l’esquerra i on s’agafa el corriol cap el refugi. Allà, el grup es conforma en la seva totalitat per realitzar el darrer tram. De nou al cotxe, canvi de calçat i roba i, a dinar a Saldes. Els dos components acampats al càmping, tornaran amb les seves famílies. Això si, amb una altra cara i amb el cos una mica més cansat.
Per acabar, el Pedraforca obsequia al grup en sortir de dinar. Els núvols han desaparegut i la seva immensitat i bellesa és fa palesa als rostres dels excursionistes. No fer una foto de la muntanya més bonica de Catalunya pot resultar normal però, no fer-la d’una de les muntanyes més boniques del món, hagués estat un absurd.
