El Club Excursionista Anoia es va desplaçar a la bonica població de Peramola, comarca de l’Alt Urgell, amb l’objectiu de realitzar la coneguda Ruta del Corb, un fantàstic camí circular que transcorre per impressionants congestes de roques i barrancs de conglomerat vermell on hi conviuen els corbs juntament amb els voltors. Un paisatge aspre i rocós que va servir d’espai de retirada per a refugiats des del Carlisme fins a la Guerra Civil.
El camí s’inicià en el mateix hotel Can Boix, una antiga casa de pagès situada al peu mateix de la serra transformada en un luxós hotel de quatre estrelles. Qui ho hagués dit quan a l’any 1763, els avantpassats de la família que actualment la regenta, varen comprar aquella propietat que comprenia 5 hectàrees de terra de cultiu i 93 més de bosc per solament 25 lliures catalanes, actualment 0,41 euros. Com ja em dit, els excursionistes inicien la caminada a Can Boix ascendint ràpidament per un corriol que els situaria al capdamunt de la serra en pocs minuts. Una vegada passat el Forat del Corb, una avenc situada al marge esquerra del camí amb un desnivell de -54 metres de fondària i 91 metres de llargada, el primer punt a visitar seria la Casa del Corb, una edificació troglodita construïda en el forat d’una bauma la qual ha servit de vivenda des de la prehistòria fins ben entrat el segle XX. Una vegada dins de la casa, els excursionistes van poder observar les diverses estructures que havien format les estances de la casa, fins i tot un forn en el que es suposa que s’hi feia el pa. De nou a l’exterior, es segueix en suau pendent i gaudint d’una vista fantàstica d’Oliana i el seu pantà. Ara el grup guanyava un dels seus millors miradors i on hi està situada l’ermita de Sant Salvador del Corb, potser la més petita ermita de Catalunya tot i estar en ruïnes. D’aquí es te una gran perspectiva de la impressionant serra de l’Aubenç i de l’espectacular Montsec d’Ares. També s’observa la serra d’Oliana, el Port del Compte i, lluny, la serra de Montserrat. Descendint de nou al camí, el grup passa per sota mateix de la Roca del Corb i es desvia cap el coll de Mu on es farà una parada per aprofitar i fer un mos. Bordejant l’espadat conglomerat que alça la serra de Sant Honorat, unes cadenes ajuden als caminaires a fer menys perillós un pas exposat i aeri. Més endavant, el torrent es tanca i sembla que el pas sigui nul, però sota els peus es va descobrint el camí que els posa de nou sobre terreny ferm. La calor es fa palesa mentre les hores van passant, i queda un darrer esforç per guanyar el gran pla on es troba l’ermita de Sant Honorat, un indret bucòlic on perdre’s i desconnectar del bullici setmanal. Un pla situat al capdamunt dels espadats més verticals de la serra de l’Aubenç que conviden a fer una llarga parada abans d’iniciar el descens. L’ermita de Sant Honorat, també en ruïnes, manté en peus un arc datat de 1725, potser la peça millor conservada d’aquella edificació. Ara la baixada seria llarga i monòtona per l’interior del bosc. Encara però, i abans d’arribar de nou al punt d’inici de l’excursió, el grup masquefí faria una incursió fins la Font Viva, una incursió que desmuntava tot el bon record dels llogarets visitats durant la jornada. El camí que els portava fins aquesta font resultava ser un corriol prefabricat on s’havia d’esquivar una llarga muntanya russa de canonada que servia per dirigir l’aigua de la font fins al gran dipòsit del fantàstic hotel de Can Boix. El nom de Font Viva no li feia honor en cap punt del seu traçat, des del seu naixement fins a la seva desembocadura i passant pels clars gorgs que algun dia van donar vida a aquell racó de la serra de l’Aubenç on l’aigua havia anat erosionant la pedra formant grans salts d’aigua i boniques piscines naturals. Estava clar que el nom d’aquella font hauria de sofrir un canvi pel de la Font Morta. Per aquells que vulguin visitar aquells magnífics paratges, aconsellem no fer cas de la informació publicada al respecte de la Font Viva.
Ara els excursionistes passaven pel mig mateix del complex hoteler de Can Boix observant la petita església, la piscina exterior, els seus jardins i les pistes de tenis. Abans de tornar cap a casa, calia anar a passejar pel bonic i curiós poblet de Peramola on semblava que el temps allà s’hagués aturat. Rentadors públics, porxades de fusta, el molí d’aigua, cases datades del 1600 i un bar casino tant tradicional on els excursionistes no van gosar preguntar l’edat dels jugadors de domino que s’hi aplegaven per por a que algú els descobrís que la llarga caminada duta a terme durant tota la jornada els hagués fet viatjar en el temps fins els anys indicats a les cases de Peramola. Això sí, si mai aneu a aquest bonic poblet de l’Alt Urgell per fer un entrepà, no ho proveu en aquest bar casino perquè allà no fan entrepans! Potser, encara no els ha arribat la moda dels entrepans?