El passat dissabte 24 d’octubre, el CEA arriba a dalt del Pedraforca en un dia meteorològicament esplèndid.
La ruta que es va seguir, va ser la tradicional que s’acostuma a fer per ascendir a la mítica muntanya. Deixant el cotxe al Mirador de Gresolet i, desprès d’haver pres un cafè a la plaça de Saldes, el grup s’enfilà cap al Refugi de Lluís Estasen. Un cop allà, seguiren pel camí que surt per darrera del refugi. El paisatge que acompanya al caminant durant tota la ruta, és immillorable. La pujada al Pedraforca aporta haver de superar un gran desnivell en poc temps (940 metres en 3:15 hores). La resta de muntanyes s’abaixen ràpidament mentre s’avança en el camí. La primera fita a aconseguir era el Coll de Verdet. Per arribar a ell, calia superar la Canal que porta el mateix nom. Canal que, per la seva situació, pot comportar certes dificultats i perills. Just es troba a la cara nord del massís i ben aixoplugada del sol i, la formació de plaques de gel son ben usuals. Per sort, els components del grup masquefí, tot i anar preparats amb grampons per avís de la organització i, com a prevenció de la neu caiguda un parell de dies abans, no van haver de treure’ls de la seva motxilla. L’únic contratemps que van haver de superar, va ser el de mantenir la paciència en certs trams del recorregut, degut a la quantitat de gent que visita aquesta muntanya durant els caps de setmana. Coll de Verdet superat i, un seguit de puja i baixa amb enfilades i grimpades incloses per assolir el Pollegó Superior del Pedraforca, situat a 2497 metres d’alçada. Bocata, foto de grup i observació del fantàstic paisatge.
La baixada es va fer per l’altre costat, descendint fins l’enforcadura i seguidament per la tartera. Com no? Caigudes de cul, patinades,… ja se sap, una tartera tant trepitjada pels milers de persones que la malmeten anualment, no es pot esperar una altra cosa. A l’estona, es retroba el camí que s’endinsa en el bosc i, altre vegada al refugi.
Aquest, és el segon cop en la historia del CEA (vuit anys), que es puja al Pedraforca. I, no serà la darrera. El Pedraforca, és un cim molt accessible on, qui el vol assolir, se l’ha de currar. En el Pedraforca es pot trobar una mica de tot allò que s’espera d’una alta muntanya; desnivell, paisatge, aventura, perill i, sobre tot, una satisfacció especial quan assoleixes el seu punt més alt. Una satisfacció, que sempre es diferent, la pugis tantes vegades com la pugis. I que fa que cada vegada sigui diferent? L’edat de cadascú? El sentiment de sentir-te un pel més català? La companyia? Potser, això no tingui resposta. Per això, el Pedraforca, és una Muntanya Màgica.
