Els dos membres del CEA participants a la mítica Matagalls – Montserrat (Mm) celebrada el passat cap de setmana, 18 i 19 de setembre, superen amb èxit el gran repte de cobrir els 83,406 km i els 5980 metres de desnivell acumulat que exigeix aquesta caminada.
Les prediccions meteorològiques ja avisaven de possible pluja just al començar però, cal dir que el temps va acompanyar als 3000 participants que van assistir a aquesta prova de resistència i es va mantenir amb una temperatura ideal per a superar la prova. El bon temps també va fer costat als centenars de voluntaris que vetllaven per assistir al màxim als caminants i corredors perquè no els hi faltés de res en quan a organització i avituallament i, volem aprofitar aquesta crònica per a reflectir el parer coincident de tots els participants respecte a aquests voluntaris; la gran sensibilitat amb que aquests eren tractats i les seves paraules d’ànim, tant als controls com als punts d’avituallament. Potser que aquest fet, sigui un punt molt influent perquè la Mm sigui tant exitosa i cobreixi les 3000 inscripcions amb un record de 5 hores.
Després de concentrar-se i de confirmar les inscripcions a Coll Fornic, calia esperar l’hora de la sortida. El primer en prendre-la va ser en Carlos, que ho va fer a les 16:05. A les 16:45 ho va fer en Fernando. Carlos, va cobrir la major part de la distància corrents, arribant al Monestir de Montserrat a les 3:35 h. i aconseguint un temps total de 11:30 hores. Fernando, que durant els primers metres va estar acompanyat pels seus fills Hèctor i David així com en l’arribada, va ser més conservador en el seu ritme i arribar al Monestir a les 7:48 h. aconseguint cobrir la mateixa distància en un temps de 15:03 hores. Recordem que en la Mm, arriben a complir-la al cent per cent, un 75% dels que l’han iniciat i, que la mitja horària és de 17:35 hores.
Una de les coses que fa més dura aquesta prova a part de la distància i els forts desnivells, ho fa l’haver de caminar de nit i a vegades, tot i els 3000 participants, haver-ho de fer totalment sol durant hores. Tot i que el camí estigui ben senyalitzat, existeixen trams que fan dubtar al caminant o, degut a la gran concentració psíquica, fan que el caminar es torni en un acte totalment mecànic, fent oblidar que existeixi un món fora dels marges que ens mostra la llum del frontal. Precisament, en Carlos, va perdre el seu frontal en un descuit durant l’estada en un dels avituallaments, cosa que el va obligar a afegir-se a un grup de corredors per poder arribar al següent punt, situat a una distància de 13,400 km, sense perdre temps per aconseguir-ne un altre facilitat pel grup de suport del CEA. Quan els caminants arriben a Monistrol de Montserrat, només els hi resten 5 km per cloure aquesta dura caminada. Al seu moment de pas per aquest punt, en Carlos ho fa en solitari. Seran els darrers 5 km més durs. Pensar que ja estàs arribant i que solament et queda un control de pas per cobrir, però que serà un ascens amb un fort desnivell on les escales prèvies al Monestir et faran arribar exhaust al punt final però amb la gran satisfacció personal d’haver aconseguit d’arribar a la plaça on es concentra la catifa vermella que rep als corredors vencedors, al mateix temps que tot això succeeix, és això mateix el que et dona forces per encarar aquest darrer tram amb més força psicològica que física. És just en el pont del riu situat a Monistrol, on la família d’en Fernando, l’espera per donar-li aquesta força moral per a encarar aquest darrer tram. També en aquest punt, es troba en Carlos que, gràcies al grup de suport que l’ha anat a rebre en la seva arribada al Monestir, han decidit de baixar plegats a donar ànims al Fernando. A partir d’allà, el seu fill Hèctor, decideix fer aquest darrer tram amb el seu pare.
Les sensacions que cada corredor o caminant sent a l’haver aconseguit cloure la Mm, son impossibles de que, per molt que s’expliquin, puguin ser enteses per aquells que no ho l’han fet mai. Tant en Fernando com en Carlos, ja ho han aconseguit dues vegades i, ben segur, que les sensacions experimentades en cada una de les edicions on s’han presentat, no s’assemblen en res l’una de l’altre. Tot això, només ho saben ells.
Carlos, Fernando; ENHORABONA!
