El color dels boscos florits, la barreja d’aromes i perfums de les flors, el cant dels d’ocells i el contrast de la pedra amb els diferents verds de la vegetació, no van deslloï sota un cel ennuvolat que tornà el blau del mar en un blanc indefinit. Tot i això, aquestes coincidències van fer de la darrera excursió del Club masquefí, una sortida ben diferent a la resta. Sense cap dubte, la primavera va ser la gran protagonista.
Ja des del mateix moment de la sortida, els components del grup, es trobaren arropats per la gent del lloc. Un pagès, treballant el tros al mateix marge de la carretera, inicià una conversa que ben segur hagués durat tot el dia si algun caminant hagués volgut. Als pocs minuts d’haver abandonat les darreres cases de Vilajuïga, s’agafà el camí que partia cap la dreta. Un rètol ho deixava ben clar; el grup s’endinsava en el Parc Natural del Cap de Creus. Va ser en aquell moment, on la vegetació embolicà a cada un dels membres. Les alzines sureres dibuixaven formes ben originals per sobre del groc intens dels milers de ginestes que s’alçaven per damunt dels seus caps. Seguin el camí que portava pel costat del riu, per fer el trajecte més atractiu, es va iniciar una pujada bastant pronunciada tot i que no va provocar ni un sol comentari per part del grup, ja que a la poca estona s’arribà al primer monument megalític del matí, i no hi quedava ni marge de temps ni indici de pensament per dedicar una sola paraula a l’esforç físic que requeria aquest itinerari. S’arribava doncs, al Dolmen de la Vinya del Rei. No cal dir que, es dedicar una bona estona a aquesta construcció dels nostres avantpassats; fotos, comentaris, entrada al seu interior, més fotos,… El camí es reinicià per guanyar el segon dolmen; el de la Talaia. Aquest, ja situat més a la carena de la Serra de Verdera. Els comentaris d’elogi dels excursionistes vers el paisatge i la flora que els acompanyava, eren palesos a cada revolt del camí i a cada parada. Aprofitant el moment, una membre del grup amb grans coneixements botànics, dedicà una estona en oferir a la resta, una dissertació sobre una d’aquestes plantes amb grans poders curatius; la Jara, un arbust enganxifós i que produeix una flor molt semblant a una margarida de mida petita. Tot i les seves encertades explicacions, a algun dels membres del grup, no li va quedar clar si, amb aquesta planta s’havia de fer una infusió o, s’havia de fregar directament per la part afectada o, el que s’havia de fer era fumar-se l’herba. De totes maneres, no proveu aquestes tècniques sense la presència d’un especialista!
Seguint la ruta plantejada, es trobaren amb el Dolmen de les Ruïnes, el de la Carena, el de Vinyes Mortes I i, una mica separat del camí, el Dolmen de Vinyes Mortes II. En aquells moments, uns núvols amenaçadors i unes primeres gotes de pluja, obligà als caminants a posar-se l’impermeable. Per sort, la cosa no va anar a més; encara quedaven moltes hores de camí.
Un cop arribats al Mas Ventós, una antiga propietat de Sant Pere de Rodes abandonada a mitjans del segle XX i el qual havia estat el mas amb els millors camps i pastures de la zona. Actualment, s’ha transformat en una àrea recreativa. Des del seu mirador, es podia observar a la perfecció, la ciutat de Roses, la badia amb el mateix nom, Santa Margarida i Castelló d’Empúries. Segur que en un dia clar, la vista s’hauria perdut per la plana.
Ara ja, calia enfilar fins a Sant Pere de Rodes però abans i, sense deixar el camí florit amb catifa de pètals liles inclosa, s’arribà a l’església de Santa Elena, situada enmig del poble medieval de Santa Creu de Rodes. Des d’allà, ja es divisava el Monestir de Sant Pere, immens en mig de la natura. El grup donar la volta a tot el recinte i visitar la botiga de records i l’oficina d’informació. Com és normal en aquests indrets “sants”, cal pagar per poder entrar, cosa que no es va fer per vàries raons. Una va ser perquè s’estava de ruta i no hagués donat temps suficient per a poder visitar tot l’edifici. Seguin un senderet amb forta pujada i, observant el Monestir des de l’aire, es guanyà el punt més alt de la Serra de Verdera: Sant salvador (670mts). Allà, es troben les restes del Castell de Sant Salvador de Verdera (s. IX), aixecat damunt mateix del penya-segat que porta el nom del Salt de la Reina on, algunes llegendes parlen de diverses dames que s’han llençat des d’allà.
El grup aprofita aquest moment per fer el bocata. La vista era excepcional. Per un costat, la zona esmentada anteriorment de la badia de Roses. Per l’altra: Llançà, el Port de la Selva i el Cap de Creus. Un bon lloc per fer una migdiada si no fos pels núvols que tornaven a fer-se notar. Fins i tot, el bocata, tenia un sabor especial!
Ara doncs, calia desfer el camí pel mateix lloc per on s’havia pujat i arribar de nou al Mas Ventós. Allà però, calia agafar un trencall a l’esquerra que portaria als excursionistes a l’Ermita de Sant Onofre, situada en un lloc curiós, al mateix temps que estrany i sinistre. Es recuperà el sender que baixava fortament per un bosc, on la gran vegetació el feia el més semblant a un bosc “encantat” i on ningú s’hagués estranyat si darrera d’algun dels enormes castanyers s’hagués aparegut un cavaller muntat damunt del seu cavall.
Un cop arribats a Palau-saverdera, un poblet situat a la carretera que uneix Vilajuïga amb Roses, transformà dràsticament l’encant que havia tingut l’entorn de l’excursió fins al moment. El camí seguiria per urbanitzacions i al marge de la carretera, passant per camps d’oliveres, vinyes i el poblet de Pau, fins retrobar altra vegada la Plaça de la Sardana de Vilajuïga.
Un cop al cotxe, canvi de calçat per descansar els peus i recuperació de líquids en un bar proper.
Al final, tothom d’acord; un camí aconsellable per tornar-hi. Això si, per primavera.
