El CEA compleix en la seva ruta per l’Anoia, realitzant una circumval•lació pels voltants de La Llacuna. Diset quilometres de camí, portà als membres del Club masquefí a observar la diversitat d’aspectes que ofereix la nostra comarca. Un clar exemple d’aquesta diversitat, la trobarien just abans de començar, quan s’aplegaren al Bar Cal Joan situat a la Plaça de l’Església de la bonica vila de La Llacuna i on havia de ser el punt de trobada de la totalitat del grup. Amb certa desgana, el grup fou “atès” en aquell ampli, acollidor i buit llogaret per un noi anomenat Joan (l’amo?), el qual feu esperar al grup i, responent a la consulta dels muntanyencs, va informar de que no hi havia ni pa ni bolleria, la qual cosa quedava solventada visitant el forn situat porta amb porta amb el bar. Una estona més tard, amb el grup al complet, i gaudint d’una estona d’agermanament amb aquells que sortien per primer cop amb el Club Excursionista, una senyora (la mare d’en Joan? La senyora Diversitat?) ben amable i preocupada pel benestar dels caminaires, acabava de servir uns entrepans al menjador de Cal Joan, on una llar de foc no convidava gaire a haver de sortir a fer camí i lluitar contra els cinc graus negatius que indicaven els termòmetres. Tot i això, a la poca estona, el grup ja es trobava fent via en direcció a la Serra d’Ancosa.
Aquest era un camí que el CEA ja havia realitzat feia uns anys enrere i, el qual, s’havia classificat com a camí de gran interès per a la seva varietat en el paisatge. Calia doncs, recordar cada recó per poder extreure i fer valorar aquests aspectes als caminaires presents. Però els dubtes del camí, només es presentaren al principi. Un cop encarats cap el Castell de Vilademàger, la resta de la ruta es desenvoluparia sense cap tipus de dubtes. Del Castell, solament una petita part de la torre queda en peu. Enganxat a aquesta, es troba l’Ermita de Sant Pere de Vilademàger (s. X i XI). Les fotos feien anar més lenta la marxa. Recuperant la pista, el grup arribar a guanyar el llom de la Serra d’Ancosa, que la seguiren fins a trobar un tram de carretera. Allà, s’enfilà camí amunt, directes al Puig Castellar però abans, es pogueren visitar les restes d’un poblat ibèric. Un cop al cim (Puig Castellar 943mts), el grup realitzar la foto conjunta i es cercà a recer del vent, un punt on poder esmorzar. Des d’allà, vista de la costa marítima, Montserrat, la Serra de Miralles i el Castell de Queralt.
De nou al camí, ja de baixada, la pista s’estreny passant per la Font Freda i encerclant un antic convent, la façana del qual semblava estar en molt bones condicions de manteniment. Arribant al Pla d’Ancosa, el grup bordejà una petita vinya arribant a un petit bosc on es troba el Monumental Roure d’Ancosa. Fotografies per tots els indrets inimaginables, grimpades d’alguns excursionistes i foto de grup. Retrocedint unes desenes de metres, es pogué visitar l’abandonat interior del convent, i on s’observà que la seva façana tampoc estava gens sana.
Ara, el camí es faria pesat. L’hora del migdia amb la que els caminaires afrontaven la tornada a La llacuna, era la més calorosa i per un camí secà. Poc a poc, s’arribà al nucli urbà de Torrebusqueta, un lloc tranquil guardat per grans plaques solars. Allà, una font amb la pica glaçada, convidava a fer un traguet. Per mig de camps i vinyes, el grup fa entrada a La llacuna on s’acomiaden fins a la propera.
El proper cim del 10è aniversari del Club Excursionista Anoia serà ben diferent. Es farà amb raquetes de neu i serà perfecte per aquells que no s’hagin calçat mai unes.
Objectiu: El Taga, de 2040 mts. Us hi atreviu?
