Malgrat el gel, el CEA aconsegueix cobrir un tram més de la Travessia dels Pirineus. A un quart de deu del matí del dissabte 21 de maig, quatre membres del centre excursionista masquefí, iniciaven el camí que els duria des de La Cortinada (Principat d’Andorra) fins a Àreu (Pallars Sobirà). Tot i que ja es preveia una etapa dura, a l’haver de salvar un desnivell superior als 2000 metres, l’aparició de glaç durant un bon tros del camí, va superar totes les expectatives del grup.
El primer tram ja va servir d’avís: La Cortinada – Arinsal. +450mts fins al Coll de les Cases i desprès de passar per Arans. -400mts. fins Arinsal. Tot, en tant sols 4kms. Arribats allà i sense deixar el pendent, un bon tram de carretera fins a l’Estació d’Esquí. Creuat el túnel i deixant una gran cascada a la dreta, s’inicia el camí per guanyar el Refugi de Coma Pedrosa. Abans però, un dels membres del grup, pateix una contractura muscular i se li fa llarguíssim i molt dur poder arribar a l’objectiu. A més, la pluja fa acte de presència.
Per fi, s’assoleix el Refugi de Coma Pedrosa (2260mts). Aquest refugi, resta tancat durant aquesta època de l’any i solament hi ha oberta una petita part per acollir unes quatre persones. El grup al complet, decideix fer nit al refugi i prosseguir l’endemà, un cop havent descansat. L’estança resta bruta i deixada. Uns fins matalassos menjats per les rates i restes d’excrements d’aquests rosegadors, fan que els integrants del grup s’esmerin a fer una mica de dissabte i, així, poder passar la nit amb una mica de dignitat. Eren quarts de sis de la tarda. Es cerca una mica de llenya per encendre la llar de foc i poder passar la nit el millor possible. Una mica de menjar, uns cafès i uns tes i, a les set de la tarda, algun que altre ja estava dins el sac intentant dormir el màxim possible. D’altres, encara van poder rebre la visita d’aquells animalons tant desagradables.
A les cinc de la matinada, els despertadors començaren a sonar. Calia aprofitar el dia, ja que, al quedar-se a passar la nit al Refugi de Coma Pedrosa, s’havien endarrerit les previsions de ruta. Un cop el camí es feia visible, el grup inicia de nou l’ascensió. Cansament i contractures: oblidades! Sort d’això, ja que al arribar a les Basses d’Estany Negre, una espectacular i fantàstica però, desagradable vista del paisatge, sorprèn als caminants. Tot i les consultes fetes prèviament a uns guies andorrans per saber de l’estat del terreny i així poder anar preparats per a qualsevol imprevist, els estanyets i els seus voltants estan completament glaçats. La informació rebuda, és errònia! El terreny agafa desprevingut al grup que no compta amb grampons per poder superar les fortes pendents que cauen, quasi bé a plom, sobre l’aigua glaçada. Cal reaccionar i actuar sobre el mapa. El grup decideix cercar una via accessible, per la qual es pugui avançar i reprendre el camí mes endavant. Calia doncs, ascendir per una “cresta” de tartera que els portaria a trobar una de les vies cap al cim de Coma Pedrosa. Des d’allà, es podria retornar a la vall per recuperar el camí principal i ascendir fins el proper objectiu; la Portella de Baiau. Així es va plantejar i, així es va fer. El grup inicià un camí marcat amb la mirada on la tartera va ser la protagonista. A sota, l’estany Negre lluïa un color blau fantàstic del glaç. S’ascendí prop els 2900mts. Poc a poc i cercant els trams de pedra que sorgien del la neu glaçada i, travessant aquesta pels indrets menys inclinats, el grup progressà amb molt de compte. Cadascú, per allà on ho veia millor per a ell. D’aquesta manera s’arribà fins la Portella de Baiau (2779mts), punt culminant de l’etapa i pas fronterer; El GR11 del Club Excursionista Anoia, entrava de nou a terres catalanes. Des d’allà, la vista que es tenia de l’altra banda del coll era, encara, més decepcionant que la vista anterior de l’Estany Negre. Una gran pala de neu, baixava fortament fins als Estanys de Baiau. A la seva dreta i situat damunt d’un turonet, es divisava el Refugi de Baiau. Era: el proper objectiu. Tot i els dubtes, s’havia d’avançar. S’inicia una forta baixada. Tres-cents metres de desnivell en una distància insignificant. De nou, el grup estudia una possible via on, no seria gens agradable de trobar-se algun imprevist. Per fi, s’arriba a la vora de l’Estany Gran de Baiau i es bordeja per la seva dreta on, per sort, el sol ja havia fet la seva feina i havia estovat el glaç, fent mes fàcil el progrés fins l’altra vora. Als pocs minuts, s’arriba al Refugi de Baiau. Per curiositat, cada un dels membres del grup, revisa l’interior del refugi. Impecable! Fins i tot, semblava que s’hagués aspirat mecànicament!
Es revisen cronòmetres; el retard sobre el temps previst és de tres hores. Cal posar-se en marxa sense entretenir-se. El paisatge és espectacular. Els membres del Club Excursionista Anoia, s’endinsaven en la zona que agrupa els cims més alts de Catalunya. Poc a poc, es va deixant la neu enrere i es camina entre boscos alpins. D’aquesta manera, s’arriba al Pla d’Arcalís i, a l’estona, al Pla de Boet, zona d’acampada per aquells que desitgen fer la Pica d’Estats (cim més alt de Catalunya amb 3143mts.). Ara si, el cansament es feia palès a la cara dels integrants del grup. 13h de la tarda. Dos hores els separaven de l’objectiu final: Àreu.
Primer per la pista i més tard pel camí interior, el grup avança amb bon ritme però sota un sol abrasador. Ni un minut més, ni un de menys. Àreu apareix com a meta salvadora a una gent esgotada per dues jornades molt dures. La Cortinada – Àreu, s’havia cobert amb un temps prop de les setze hores.
El CEA vol agrair per mitjà d’aquesta web, a Xavi Prieto i Pepe Terol pel seu importantissim suport logístic. Sense ells, no hauria estat possible realitzar aquesta etapa del GR11 per la dificultat que suposava unir el punt de partida amb el d’arribada. Gracies a ells, el Club Excursionista Anoia, segueix endavant amb el seu projecte de creuar Els Pirineus.
